REFLEXIÓ INTERNACIONAL

Les històriques relacions entre Estats Units i Israel es troben a la corda fluixa. Les desavinences entre les noves administracions d’ambdós països fan pensar en una creixent crisi entre Washington i Jerusalem. El president nord-americà, Barack Obama, ocupà la Casa Blanca fa menys de mig any i Benjamin Netanyahu, el primer ministre d’Israel, va instaurar el seu govern conservador fa escassos dos mesos. No obstant, l’amistat entre els seus països es remunta a molts anys enrere i l’actitud que han mostrat aquestes setmanes posa en dubte la bona entesa entre els dirigents.
Obama és un president d’història. La seva arribada a la presidència no ha deixat indiferent a ningú. Amb la intenció de trencar amb tota l’herència que li ha deixat Bush, ara la seva acció política es basa en un apropament amb el món àrab i musulmà.
Durant el seu discurs a El Caire, el President dels Estats Units va recordar els "profunds vincles que uneixen el seu país amb Israel i el patiment del poble jueu a través de la història, però també el patiment del poble palestí i la necessitat de trobar una solució de dos estats per dos pobles". Aquest parlament no dista molt dels antics dirigents nord-americans, com Clinton, que propicià varis encontres entre els pobles en conflicte a favor d’una aposta per la pau, el cas de Wye River i els 14 dies a Camp David en són un exemple. Tanmateix, per Obama, que no s’ajusta al motlle dels presidents que l’han precedit, la tragèdia palestina té més importància en la seva postura sobre Orient Mitjà; i aquest és el punt que preocupa al primer ministre d’Israel, que veu com el seu gran aliat s’allunya de la postura tradicional.
La intenció d’Obama, que no rebutja els acords anteriors del seu país relatius a la seguretat d’Israel, és que el poble de Netanyahu suspengui la construcció de nous assentaments, es retiri dels territoris ocupats per afavorir la creació d’un Estat palestí, amb Jerusalem oriental com a capital, i faci les paus amb Síria.
Amb la proclamació de Netanyahu, l’opinió política internacional i l’esquerra d’Israel tenien poques esperances de veure renovat el procés de pau amb els palestins. D’altra banda, la pressió d’Obama ha fet reaccionar al líder del Likud i ha sorprès amb un discurs totalment nou, amb aspectes favorables als acords de pau. Netanyahu ha reconegut, per primera vegada, un estat palestí independent, ofereix diàleg als líders àrabs en qualsevol moment i lloc i anuncia que Israel no construirà nous assentaments a Cisjordània.
Netanyahu té un dilema entre mans. Si acata les condicions d’Obama es veurà obligat a formar un Govern d’unitat amb la líder de l’oposició, Tzipi Livni; i si decideix no seguir les propostes del líder nord-americà aïllarà Israel i posarà en perill la vital aliança amb Estats Units. A l’espera d’una posició ferma, les seves paraules ja han tingut detractors. Yasser Abed Rabo, portaveu de l’ANP, assegura que "el seu discurs no val res. Netanyahu és un estafador, un impostor i un mentider".

REFLEXIÓ EUROPEA

Les xifres parlen per sí soles. La majoria dels ciutadans cridats a les urnes el passat diumenge es van quedar a casa. Concretament, només hi va haver un 43,6% de participació de mitja als 27. Les eleccions europees que passen sense pena ni glòria, van acabar donant la victòria a la dreta, que té a partir d’ara la responsabilitat de treure Europa de la crisi, amb més de cent eurodiputats més que l’esquerra socialdemòcrata. A Espanya, l’alta abstenció i els resultats que afavoreixen als populars suposen un vot de càstig pel govern actual.
Els sondejos anunciaven una principal protagonista pel 7-J: l’abstenció. La falta d’interès era constant en la campanya electoral, però la realitat va superar la ficció. Els resultats de l’última convocatòria preocupen per la poca participació, tan a nivell europeu com espanyol, i per la indiferència dels ciutadans vers el projecte europeu. Des que l’Eurocàmera s’obrís al sufragi universal, el 1979, el nivell de participació de les eleccions d’enguany ha marcat un nou mínim, precedit pel de les eleccions de 2004. En cap dels casos es va aconseguir que la meitat dels possibles votants es dirigissin a un col·legi electoral.
A Espanya l’abstenció va arribar al 54%, no obstant, exceptuant vuit comunitats autònomes, el nivell de vot va augmentar. Destaca la baixa participació a Aragó, Navarra, Castella la Manxa, País Basc, Múrcia i La Rioja. Mentre que el menor registre de vots, amb Ceuta i Melilla, va tenir lloc a les Illes Balears, amb un 36,02%, i Catalunya, amb un 37,53%. D’altra banda els vots van augmentar especialment a la Comunitat Valenciana, amb gairebé tres punts més que les eleccions anteriors. El cas Gürtel, el tema de corrupció de membres del Partit Popular que ha emplenat l’agenda setting dels mitjans els últims mesos, no va perjudicar el partit representat per Francisco Camps, el president autonòmic imputat en el propi cas. El PP va obtenir el 52,30% dels vots, imposant-se al 37,42% del PSOE. Aquest només és un exemple del triomf de la dreta al cas espanyol. Rajoy, amb la seva política i l’ajuda de la poca participació, va aconseguir superar al PSOE a tretze de les comunitats espanyoles. L’eufòria es va apoderar del líder popular durant la celebració dels resultats electorals al carrer Gènova de Madrid. Com sempre passa, els polítics obliden l’important detall del percentatge de participació. A falta de vots, guanyar al partit opositor és satisfacció suficient. El PP guanya el PSOE, aquest és el titular que només volen llegir. I, tanmateix, els serveix per augurar un futur canvi de govern davant la derrota de Zapatero en aquestes eleccions. No s’ha d’obviar que es tracta d’unes eleccions europees. Malgrat això, la campanya va adquirir una dimensió nacional que va servir als ciutadans per pronunciar-se contra el govern que lideren els socialistes. El vot del diumenge 7 de juny va adquirir dimensions pròpies d’un càstig per Zapatero, davant la seva gestió de la crisi econòmica. Va ser un toc d’atenció. Però potser no era el moment de pronunciar-se a favor d’un govern o no, simplement tocava enfocar la vista cap Europa. Espanya no és el melic del món, Europa també és el nostre futur i depenem de la seva actuació. L’elecció ja està feta i tots hem d’acatar el que es dicti des del Parlament europeu. S’hagi votat o no.

L'HOME A L'OMBRA

Ahir llegia a la portada d'El País: "Los asesores de Mayor [Oreja, candidat popular a les eleccions europees] creen que ofrece un perfil "muy de derechas"". I és que, com bé es detalla a la notícia, el principal assessor de la campanya del PP en les eleccions de 2008, Antonio Sala, ha tornat a ser protagonista aquests últims dies. L'inventor de la famosa "niña de Rajoy" torna a ser notícia. Mayor Oreja va encarregar a la seva consultora, Ostos y Sola, acabar de perfilar la seva imatge de cares a les eleccions europees del proper diumenge. D'una investigació exhaustiva de 1700 enquestats, Sala ha tret les seves conclusions i, a partir d'aquí, busca els punts que cal potenciar d'Oreja per aconsegir la victòria a les urnes. Els estrategues de la candidatura del popular han extret unes recomanacions, els aspectes positius del Partit Popular i del PSOE, així com una interpretació del sondeig d'opinió. Cal valorar els punts a favor i en contra, per convertir-los en oportunitats i millorar cada aspecte.

D'aquesta informació electoral destaco la figura dels assessors d'imatge o spin doctors. Normalment oblidats per la majoria de públic, són el gran recolzament dels polítics. Són estrategues, aquells personatges que sempre estan a l'ombra del polític, a darrere amagat. Són la seva veu de la consciència. La seva funció resulta ser contrària a la dels mitjans de comunicació. Ells volen tapar o maquillar el que els mèdia volen publicar. Són consultors en comunicació i política i es basen en estudiar la demanda dels ciutadans i presentar-los una solució en forma de personatge polític. Els spin doctos marquen les directrius comunicatives, tot està molt pautat, no deixen excessiva llibertat d'acció i expressió perqùè segueixen una estratègia molt clara. Els candidats s'adapten al que dicten els consultors, fet que provoca que aquests també marquin directrius polítiques, perquè acoten la seva acció política. Al cap i a la fi, doncs, els polítics no són més que titelles. Però ells es deixen fer, perquè saben que una estratègia de comunicació ben estudiada i pautada és sinònim de triomf.

Molts dels polítics del panorama nacional, i internacional, no serien ningú sense els seus homes de confiança, els estrategues que els han portat l'èxit. En la societat actual tot és pura imatge i a l'esfera política el marketing polític, vendre unes necessitats que els ciutadans creuen que volen satisfer, és simplement imprescindible.

ESPORTS I POLÍTICA II

Avui el fet que trenca els esquemes de l'agenda polítca és la informació que es publica a la premsa espanyola, com a La Vanguardia, sobre un debat entre dos polítics: un del govern espanyol i un del català. Alfredo Pérez Rubalcaba i Antoni Castells, el ministre d'Interior i el conseller d'Economia, respectivament. Fins aquí res d'estrany, una reunió entre dos càrrecs polítics no altera cap agenda. Però el tema sí desentona: el futbol. Encara que hagi finalitzat la Lliga espanyola, els seguidors no deixen de banda la rivalitat entre el Real Madrid i el Futbol Club Barcelona. Per aquest motiu, Rubalcaba, madridista consagrat, i Castells, culé de raça varen debatre, en una conversa animada i amb sentit de l'humor, sobre aquesta enemistat tradicional. Els dos polítics tenien preparats els seus arguments, encara que, amb la celebració del Triplet del Barça encara recent, el conseller tenia el vent a favor.

TOT EL QUE PUJA, INEVITABLEMENT, BAIXA

Em volia mantenir al marge del fenomen social dels últims mesos, més que res per no seguir el joc mundial que s'ha generat al voltant de Susan Boyle. Però el tema ha tocat sostre. L'escocesa, una dona soltera a l'atur, va esdevenir una estrella mediàtica des que es presentà al concurs televisiu "Britain's Got Talent". Davant de tres jutges i el públic va demostrar el seu gran potencial vocal, trencant tots els esquemes, ja que per la seva aparença semblava que anés disposada més a fer el ridícul que altra cosa. El cas és que tots es van fer una idea equivocada i l'aparició de la dona va ser un boom mundial (el video de la seva participació al concurs va superar tots els rècords de visita al canal youtube). Ja des de llavors s'especulava amb un possible muntatge, ja que el jurat del concurs, que havia expressat una gran sorpressa en esoltar la veu de Boyle, havien de saber quin era el talent de la dona abans que ella passés a actuar davant del públic. Per tant, la seva aparició no venia del no res. El cas és que Susan Boyle va passar de ser una completa desconeguda a aparèixer a les portades de revistes i diaris sensacionalistes... I la final del concurs va arribar la qual, contra tot pronòstic, no va guanyar l'estimada Boyle. Comença el declivi d'una estrella que va aconseguir l'èxit d'un dia per l'altre. És normal que la premsa sensacionalista britànica es fés ressó de l'assimilació del fracàs de la dona, però calia que diaris espanyols d'un cert prestigi, com El País, treiessin a portada l'estat de Susan Boyle? Sembla que sí. L'ingrés de l'escosesa en un psiquiàtric després de la final del concurs en què va ser derrotada per un grup de ball era una notícia d'interés mundial... La pressió dels mitjans de comunicació, que han convertit a Boyle en un personatge sense intimitat (reocordem que van publicar que la dona no havia perdut la virginitat i es va especular amb la seva participació a una pel·licula porno), li ha passat factura. Pobre Susan, una dona innocent que ha estat carn de canó pels mass media. Ara, sen dubte, el seu estat de salut mental continuarà proporcionant a la premsa i demés mitjans tema de conversa per emplenar les portades.

L'EXÈRCIT DE MOLTS, ESTIMAT PER ALGUNS

Coincidint amb la festivitat de Sant Ferran, Santander va ser l'escenari dels actes commemoratius del Dia de les Forces Armades espanyoles. Una de les majors exhibicions aeronavals presenciada per més de cent mil persones. La tradicional desfilada, el vistós desplegament dels efectius dels tres exèrcits: terra, mar i aire, s’anul·là per motius pressupostaris. La crisi ens afecta a tots, i és que s'ha convertit en un bé comú, millor dit un mal comú. No obstant, Defensa va cuidar fins l’últim detall: presentació dels nous vehicles blindats pel transport de tropes en missions internacionals, exhibició militar i jurament de bandera.

Les edicions del Telediario de TVE tampoc van resistir-se a la festivitat del dia i va oferir un extens reportatge mostrant el gran impacte que havien tingut els actes a la capital de Cantàbria i les impressions de les personalitats polítiques assistents. Imatges des de l'aire (per tant, helicòpters propis per poder enregistrar les imatges dels vehicles militars aeris), des del mar (tres quartes parts del mateix amb embarcacions) i des de la mateixa platja on tenia lloc l'espectacle (no vehicles especials però sí diverses unitats mòbils per poder captar fins l'últim racó dels 3 kilòmetres de costa que emplenaven els assitents).
La missió de les Forces Armades és defensar la integritat i seguretat de l’Estat. El poble, en general, mostra el seu recolzament i sintonitza amb elles. Per això, els actes s’oferien per compartir valors i experiències entre militars i civils. El simulacre, a càrrec d’un miler de militars, d’un rescat de tres ostatges segrestats per un grup rebel es guanyà l’admiració dels presents. Aquella imatge remuntava als veterans als anys de mili, quan estaven disposats a donar “fins a l’última gota de sang” per Espanya. Ara, però, la visió ha canviat, els militars potencials tenen altres sentiments: “m’ha agradat molt. Sobretot quan hem matat als terroristes”, confessava un nen que havia vist l’actuació militar. Tanmateix, aquesta diada, on els “viva España” i l’himne nacional no cessen, comporta un dilema d’Estat: escollir sigil·losament la seu dels actes. Principalment per evitar temptacions separatistes i estalviar a aquells que gaudeixen de la Marxa Reial unes xiulades molestes.

Un esdeveniment molt ben cobert per la televisió espanyola pública, la televisió de tots. Aquesta vegada, ens estalviem les dimissions (recordant el cas del cap d'esports de TVE) i gaudim de l'espectacle que ens ofereix la primera cadena.

COPA, LLIGA I CHAMPIONS

L’estimació a uns colors paralitza el país. Estudiants, doctors, mecànics, periodistes,...i polítics sucumbeixen a l’encant del Barça. Ahir vam viure el dia més futbolístic de l’any, alguns diuen que va ser el partit del segle. Sé que aquest esport mou masses, sé que el Barça ha fet una temporada immillorable i sé que aconseguir el Triplet és una proesa d’autèntiques estrelles. Però no entenc per què el dimecres 27 de maig l’única notícia fos el club català. L’agenda política va desaparèixer durant 24 hores i en l’àmbit internacional només apareixia senyalada la capital italiana, on es concentraren tots els enviats especials? Dons sí, ahir va ser una jornada esportiva sense precedents. Les autoritats espanyoles no podien faltar a l’enfrontament Barça-Manchester. Si al país que representen succeïa algun fet rellevant, ells tenien l’excusa d’estar a milers de kilòmetres. També el govern català estava ben representat a Roma i, per l’emoció del partit, van oblidar la reunió mundial Carbon Expo 2009, el conseller de Medi Ambient va plantar a la cimera. Era millor la foto a la llotja de l’Olimpic que a la inauguració de la fira. Ser culé s’anteposa al càrrec polític.

TV3 va canviar radicalment la seva programació per centrar-la en la jornada a Roma. Antena 3, que tenia els drets d’emissió, promocionava insistentment el partit i les bufandes blaugranes apareixien a tots els programes. Ara resulta que el Barça, que és més que un club, té més seguidors que mai, surten per sota les pedres, tothom està orgullós del seu equip. El futbol també és així. Quan l’equip guanya tots el recolzen. Però quan perd, ningú en vol saber res. Si uns colors es porten al cor, no es poden amagar en una mala època. L’afició d’un equip és com la vida conjugal, s’ha d’estar en allò bo però també en allò dolent.